Fet a Sant Feliu

Divendres, 15.1.2016 14:40h

Fet a Sant Feliu

Però si no, no (escrit d'urgència)

Nos que valem tant com vos, jurem davant vos que no sou millor que nos, que junts valem més que vós i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

No cada dia et lleves sabent que estàs “ocupant” i “instrumentalitzant indegudament” un espai públic. No cada dia pots llegir, que hi ha representants escollits en aquesta ciutat (i en d’altres) que estan presos d’un marc mental, i que estan caient als paranys argumentals que tu, molt malèvolament estàs construint (oh sorpresa!).

El color sèpia, el mur en forma argumental, i aquella olor a reclòs que fan les cambres que porten tant de temps tancades m’empenyen a escriure. No és fàcil perquè la cosa és tant feixuga com un àpat de nadal mal paït. Però som-hi.

Suposo que si hi ha debats que no s’han produït en cap altre espai, és que potser no interessen massa a ningú, com per exemple si un neologisme s’ha convertit en dret reclamable per obra i gràcia d’una gent molt dolenta.

El resum de la feixuguesa és que som dolents i manipuladors. Res de nou a l’horitzó.
M'imagino el lector obrint els ulls com taronges i preguntant-se com poden ser tant dolents? Me'l imagino indignant-se, després de la digestió i vint-i-tres almax, al per fi descobrir que està manipulat, que tot és una conxorxa. Som, si fa no fa, com aquell règim de braç aixecat amb qui els seus tertulians de capçalera els agrada comparar-nos, i que oh sorpresa aquesta comparació no suscita cap reacció als confins de la pell de brau. Quina mandra més gran. Debats ficticis que amaguen el debat de fons.

Oh el debat de fons!!! Allò! Tres prèvies abans. Una: Només el 28,73% de la població actual va votar ‘si’ a la constitució. No està malament com a reducció del demos. Seria com la prova del cotó de la manca de legitimitat. Uns quants anys més d’immobilisme recalcitrant i aquest Estat aconseguirà que cap ciutadà (viu s'entèn) hagi votat la seva Constitució. Però poc deu importar quan el Cap d’Estat tampoc el poden votar. Déu meu quin empatx de democràcia!!

Dues: Tothom sap, com diu l’autor, que entre el dret a la secessió i les polítiques socials hi ha una relació inversament proporcional. Faltaria més. Tothom sap que els independentistes odiem l’estat del benestar i que volem crear un lloc nou ple de desigualtat i manca d’oportunitats. Tothom sap que el 1905 quan Noruega i Suècia es separen és per esdevenir dos estats totalment injustos. Tothom ho sap. Tothom sap que els 24 estats europeus creats els segle XX, són un exemple d’això.

Tres: Els fenòmens socials no apareixen per què si. Bé, perdó. Si són fenòmens positius pels teus interessos si, clar que apareixen perquè si. Perquè tots sabem que et pots convertir en quarta força política a l’estat sense l’ajuda del show mediàtic diari, i apareixent a cada sopa, de cada plat, de cada casa. En canvi si el fenomen em disgusta, doncs sempre podrem culpar als altres. Això és el que ha passat, deu anys confabulant, perquè tu ciutadà de bona fe t’empassis aquesta conxorxa. Perquè no oblidem, que en això del què parlem només hi ha un únic actor, que a més actua de mala fe; i res més.

Ara si, oh el debat de fons!! “Sempre i quan respecteu les nostres llibertats” vet-ho aquí la roda de hàmster de la Història (així amb majúscula).
Anem a allò substantiu. A la mare dels ous. Legalistes del món uniu-vos. Constitucionalistes alceu-vos en barricades. Perquè fan el que volen amb aquesta constitució vostra, tutelada fusell en mà.
El recurs d’inconstitucionalitat no està previst a la pròpia Constitució dins del procés de reforma estatutària quan el poble l’ha referendat. Ai caram!
Però si no, no”. Com el hàmster que gira i gira pel fil de la història. Però si no: És a dir, la balança entre "indisoluble unidad" i drets de les autonomies salta pels aires el 2010. L’Estat va fer el primer pic de pala (després de diversos anys) a la seva tomba catalana.

Quin disbarat no? Quina poca-soltada que després d’això un gran nombre de ciutadans exigeixen modificar el marc jurídic que els envolta (fer-ne un de nou desvinculat o no d’Espanya) per poder exercir, dins d’aquest marc jurídic, el seu dret d’autodeterminació. Tenim dret a aquest nou marc, és legal, és legítim. “Però si no, no” com a concepte.

Els Pactes de Drets Civils i Polítics (1965) que basen tota la seva exposició en el primer principi de l’article 1 sobre el dret d’autodeterminació dels pobles (sense especificar quins). L’únic que podria restar legitimitat, és que no fóssim considerats poble, ni considerats Nació. D’aquí tants esforços a assimilar-nos, a reduir-nos a destruir-nos, a humiliar-nos. Però aquí estem. Ja poden néixer i reproduir-se partits de color blau, vermell o taronja, que aquí estem.

Nos que valem tant com vos”. El més meravellós és que no ens cal cap justificació, la voluntat democràtica per canviar de marc, transformar-lo, construir un de nou, no necessita cap justificació, ni històrica, ni econòmica, ni de greuges. Voluntat de ser i exercir, i prou. Ai l’as!

Guanyarem aquest embat, senzillament perquè el contrincant no sap ni qui té al davant. “Nacionalisme identitari” és un recurs argumental que feia anys que no sentia, és entranyable sempre tornar als vuitanta. Em pregunto si heu vist mai un President del Gobierno de Espanya nascut a la plana de Vic, si heu vist algun dels dos grans partits espanyols presentar un candidat a President del Govern català. Sobren respostes i arguments.

Malfiem-nos sempre d’aquells que els molesti el debat, del que sigui i on sigui, en el Ple del consistori o al bar de baix. I sobretot, rebel•lem-nos si algú pretén dir-nos sobre què podem o no podem parlar en el Ple, quines mocions podem presentar o no podem presentar. Podem debatre i volem debatre de tot, no només de campanades i de caques de gos. Els insults, les desqualificacions i la ridiculització de l’adversari, son per aquells que ja no creuen ni en la democràcia, ni en la seva pròpia i particular victòria.
Llegeix l'entrada al blog