Eduard López

Dijous, 4.9.2014 16:28h

Eduard López

Fer net, peti qui peti

La teatral autoinculpació de Jordi Pujol ha marcat l'actualitat informativa de les darreres setmanes. La commoció de bona part de l'opinió pública és comprensible: el paper d'icona simbòlica assumit ben a consciència pel personatge i el vessant subjectiu de l'assumpte, en aparença un suïcidi civil en tota regla, ha conferit a tot plegat una dimensió humana de molt bon explotar en el marc de la civilització de l'espectacle en la qual estem immersos. Amb tot, aviat s'ha fet palès que la seva confessió presenta zones d'ombra difícils d'ocultar i que, al capdavall, el seu escrit inicial respon més a un càlcul jurídic que no pas a una temptativa d'expiació moral fruit d'un penediment sincer.

 

Tal com era d'esperar, l'espanyolisme, des dels progres d'El País als que combreguen obertament amb la caverna més reaccionària, ha aprofitat l'ocasió per escombrar desvergonyidament cap a casa. Sense filar prim, no ve d'un pam: el cas Pujol constituiria la sentència de mort del procés cap a la independència. Aquesta anàlisi, errada, interessada i que confon volgudament la part pel tot, parteix, paradoxalment, de l'assumpció tàcita de la mitologia pujolista més arnada, aquella que identificava la figura del pare fundador de Convergència amb les suposades essències de la catalanitat. És, però, sobretot, un punt de vista estràbic que obvia el fet incontrovertible que el poder de Jordi Pujol -i els usos i costums del seu cercle de confiança més immediat- es van forjar durant els anys d'or de l'autonomisme, quan el catalanisme conservador feia manetes amb els governs espanyols de torn i teixia amistats perilloses amb els grans poders econòmics de l'Estat. Tot, òbviament, a partir de l'acceptació de les línies vermelles establertes en els primers anys de la transició postfranquista i d'un sostre d'autogovern molt baix. La tan idealitzada pax pujoliana, que va obtenir èxits remarcables en el terreny de l'edificació d'algunes estructures de país -educació, sanitat, mitjans de comunicació públics etc.- va anar aparellada, doncs, a la instauració d'un clima de conformisme nacional gris, pobre i burocràtic. No és cap casualitat que els independentistes de l'època fossin contemplats amb prevenció pel catalanisme oficial, gairebé com un mer problema d'ordre públic o, en el millor dels casos, com una nosa a silenciar.

 

L'independentisme democràtic d'esquerres té l'obligació d'exigir la màxima claredat en tot aquest afer: per part de Jordi Pujol i el seu entorn familiar i polític i, també, per part del Govern de l'Estat, que durant una pila d'anys ha ocultat els fets i sols ha mogut fitxa quan li ha interessat embolicar la troca. Ara més que mai el procés que ens ha de conduir a la consulta del 9N i a la futura República Catalana ha de ser identificat per la ciutadania amb l'honestedat pública i la regeneració institucional més profunda. La dreta catalanista ha de fer net si no vol que el nou país que arriba li passi definitivament per damunt. Amb urgència, peti qui peti.

 

 

*Il·lustra aquest post una obra de René Magritte, La làmpada del filòsof (1936).

 

*Publicat a e-Notícies  Llegeix l'entrada al blog