Blog de Robert Fabregat

Dimarts, 29.11.2016 13:15h

Blog de Robert Fabregat

Contra el populisme de dretes, la valentia d’esquerres

Avui encara ens preguntem com un xenòfob, racista, masclista, misogin i demagog com Donald Trump va acabar guanyant les eleccions als Estats Units. És veritat que una part rural del país són estats ultracatòlics i conservadors que es veuen reflectits en algú com ell. I que en el fons, els nord-americans no són tan demòcrates ni tan progressistes com ens volen fer creure. Però també és cert que en Donald Trump va rebre el suport de molta gent que no només havia optat anteriorment pels demòcrates, sinó que havia confiat en el “Yes we can” d’Obama, tot just ara fa vuit anys. Persones que han vist empobrit el seu poder adquisitiu i han perdut quotes de benestar i garanties socials. Gent que no entén com el seu país destina milions i milions de dòlars en armament militar i a ells els ha deixat tirats. La realitat és que un país que exportava amb orgull el “somni americà”, basat en la igualtat d’oportunitats i la llibertat, on amb esforç i determinació tot era possible, és ara un país que no protegeix els drets més bàsics de la seva gent.

Fins a quin punt el que ha succeït als Estats Units és tan diferent al que ens està passant a Europa o Catalunya? Evidentment que el partit republicà té una ideologia de dretes, ultraliberal, nacionalista, religiosa i conservadora. Però el que els va donar la victòria a les eleccions va ser que en Donald Trump fos considerat un candidat outsider. Algú que, tot i ser multimilionari, va ser capaç de transmetre que no formava part de l’establishment, ni de les elits nord-americanes. Algú que es presentava com el defensor del poble, de les petites i mitjanes empreses, de les famílies, dels desfavorits. I a més, prometia fer-ho recuperant l’orgull de sentir-se nord-americà. Amb un llenguatge directe, políticament incorrecte, sense filtres. Llençant missatges simples, però orientats a la part més emocional de les persones. Només havien de ser clars, concisos i, sobretot, que diguessin allò que la gent volia escoltar.

Això va fer l’ultradretà, xenòfob i antieuropeista Nikel Farage, per aconseguir que al Regne Unit guanyés el Brexit. I això és el que fa Marine Le Pen a França, en competència ara amb François Fillon per veure qui té el discurs més nacionalista i conservador. O això és el mateix que practiquen a diari molts partits de dretes a casa nostra. A canvi d’aconseguir uns quants vots, tot s’hi val, encara que sigui jugant amb les necessitats i les pors dels més febles. I si això crea conflictes, perjudica la convivència, o genera frustracions, no importa. Aquest és el discurs de la dreta més rància, més feixista i menys democràtica, però el més greu és que aquest discurs està quallant en certs sectors de la societat.

En els darrers 5-10 anys les condicions de vida de molta gent s’han vist afectades per una crisi que els ha robat drets i recursos. I aquesta crisi ha atacat brutalment les persones més febles i més desfavorides, al mateix temps que es rescataven bancs i multinacionals amb diners públics. I avui en dia els rics són més rics que abans, i els pobres són més pobres. Les diferències han augmentat i tenim un país més desigual. Les esquerres, d’una banda, no hem sabut donar la millor resposta a allò que la gent ens demanava. I de l’altra, no hem tingut els recursos necessaris per posar en pràctica les polítiques socials més urgents.

En aquest escenari cal tenir molt clar que, per combatre el populisme i la demagògia de la dreta, no ho podem fer amb populisme i demagògia des de l’esquerra. Utilitzar estratègies emocionals per aconseguir vots no és la manera. Això no es resol basant-nos només en la pancarta, l’anunci permanent, l’escenografia o l’eslògan fàcil. La gent ha desconnectat d’unes elits polítiques caduques amb les quals ja no s’identifiquen, i per això calen noves cares, nous canals i noves maneres. Però això no justifica que deixem de tractar-les com a persones adultes, o que no treballem per entendre els problemes que tenen, o per cercar amb elles respostes viables i realistes. Si alimentem la demagògia, encara que sigui des de l’esquerra, el risc de construir una societat immadura, irresponsable i egoista anirà en augment. Cal que parlem amb honestedat i que actuem amb valentia. La gent demana sinceritat, claredat, i transparència però, sobretot, contingut i compromís. Vendre fum pot tenir rèdits electorals immediats, però només genera decepció i frustració a mig i llarg termini.

I també hem de ser molt conscients que si no tenim els recursos i els mitjans per canviar les coses, res d’això no és possible. Amb un dèficit fiscal de gairebé 15.000 milions d’euros (equivalent al 7.5% del PIB); amb un objectiu de dèficit del 0.7% que asfixia la nostra economia (l’Estat té marge fins al 3.6%); amb un tribunal constitucional que suspèn lleis contra la pobresa energètica, a favor del dret l’habitatge, o vers la igualtat entre dones i homes; amb una inversió de l’Estat en infraestructures de només el 8.2% (la xifra més baixa des del 1997); amb desenes de càrrecs electes de tots els colors imputats per defensar la democràcia... Amb un Estat i tot el seu aparell funcionarial en contra d’un poble, treballar per garantir el benestar i els drets socials requereix una feina titànica.

Tot i que darrerament han sorgit noves veus més amables i conciliadores, l’actitud recentralista del PP, la deriva unionista del PSOE, o la irrupció estatal de C’s no ens permeten ser gens optimistes. En els moments amb un major clam popular a favor del canvi i la regeneració; amb els índexs més alts de rebuig a la corrupció; immersos encara en una crisi econòmica que lamina a diari els drets de la classe treballadora; la realitat és la de sempre i el canvi a Espanya segueix sent impossible. PP, PSOE-PSC i C’s representen ni més ni menys que el 72% dels escons al Congrés dels Diputats. Tenir esperances en un canvi a Madrid o és irreal, o és irresponsable, o és ingenu. I en qualsevol dels tres supòsits, seguir somiant-hi no millorarà les condicions de vida dels nostres veïns i veïnes.

Defensar la independència mai no ha estat l’objectiu últim sinó el camí. La independència és la única eina possible que tenim per construir una societat més justa i menys desigual. Ser d’esquerres i no ser populista implica cercar la millor sortida a les dificultats que té la gent més necessitada, sigui quina sigui aquesta sortida. Ser d’esquerres i ser-ho amb valentia és reconèixer que la única via possible és la construcció d’un nou país, i posar-se a treballar per fer-ho realitat. 
Llegeix l'entrada al blog