Josep Huguet

Dijous, 2.2.2017 20:28h

Josep Huguet

LA REPÚBLICA QUE FEM

Aquesta setmana passada m’han convidat a presentar un acte sobre la República que fem. L’acte consistia en una taula rodona d’empresaris per parlar de les expectatives de les empreses de cara a la futura República catalana. Hi havia un sentiment generalitzat entre els empresaris, tots petits i mitjans, que als reptes de canvi de model global ja prou complicats, s’hi afegia un context espanyol absolutament perjudicial./

Aparegueren els temes de l’energia i les polítiques de portes giratòries que expliquen l’escàndol dels preus elèctrics a casa nostra. Va sorgir la greu problemàtica, única a Europa, de la tolerància, tot just rebaixada fa poc, amb la morositat de les grans empreses – estat inclòs- en relació als proveïdors, normalment pimes; que ha significat una mortalitat d’unes 400.000 empreses segons la Plataforma antimorositat. Es posà sobre la taula la qüestió logística, absolutament mal resolta amb la prima política a l’aeroport de Barajas i les càrregues oneroses al Port de Barcelona, que és el més rendible de l’Estat. S’analitzà a fons un altre escàndol com és el retard, volgut políticament, de la construcció del corredor mediterrani de mercaderies. Corredor recomanat per la Unió Europea en base a dades científiques sobre flux de mercaderies i el seu potencial creixement. Des de Màlaga a la Jonquera, el front marítim d’una àrea que significa entre el 50% i el 60% de població, de PIB i d’exportació, podrien ser una interfície inigualable econòmicament entre el tràfic marítim del Mediterrani procedent de l’Orient i la regió de la Gran Banana centre europea, per transport ferroviari. A Espanya aquest és només el 4% mentre a Europa se situa entorn del 20% o més. Un altre ponent expressava el lamentable paper del concentrat sistema financer en relació a les petites empreses. I finalment, hi ha qui posava en relleu la pèrdua de gas en inversió i resultats sobre PIa
B en l’àmbit tecnològic, degut a la caiguda en picat de les inversions estatals que es desvien en continuar construint AVEs enmig de deserts humans./

No cal dir que la conclusió de tots els ponents era que només amb l’accés de Catalunya a un poder polític propi es podrien desencallar aquests colls d’ampolla estructurals, d’origen polític, sense cap justificació basada en l’eficiència del conjunt peninsular. Personalment en la meva introducció vaig assenyalar tres grans reptes del segle per a les empreses i la futura República. /

1. La necessitat d’avançar cap a una economia circular amb pimes innovadores que prioritzin el bé comú, per sobre l’ interès particular

2. La necessitat d’uns serveis de titularitat pública, però de prestació variable: per empreses socials o sense afany de lucre per superar la burocratització i el faraonisme de l’Estat del Benestar, inviable davant la crisi demogràfica.

3. L’aprofitament del capital humà de l’empresa per superar l’eficàcia amb l’ eficiència i la creativitat. L’assoliment de l’ estimació, la passió dels treballadors que només poden venir de la participació, avançant cap a models horitzontals de cogestió en estratègia i en resultats.

4. Finalment, vaig proposar que en les primers 20 anys de la República fóssim conscients de la necessitat de la seva consolidació. I que això passaria per una fase de realpolitik que hauria de fer possible negociar amb part dels oligopolis, amb els poders polítics mundials, sense mirar colors. Passaria per polítiques fiscals oportunistes en funció del marc geopolític final de la independència. I de pactar socialment un model clar de polítiques demogràfiques i natalistes, al costat del calendari laboral i de jubilació, i al costat de la política immigratòria; com han fet els nòrdics. Com veuen a Catalunya, ni que sigui en cercles de líders d’opinió, s’està reflexionant sobre els escenaris de futur. I això és il•lusionant.

MACEDÒNIA

En canvi a Espanya els temes de la setmana han estat les pujades de la llum i la reunió de Presidents autonòmics. Deixi’m dir-los que si Espanya fos un estat federal, que no ho és, en aquestes reunions de comunitats, fins i tot, es decidiria la voluntat d’Estat, on l’estat consulta als territoris federats com veuen una política determinada que és competència només de l’Estat central. Ja no parlem òbviament de les competències pròpies dels federats que poden ser defensades en aquestes reunions i en el Senat federal, molts cops amb dret a veto. I on els estats federats tenen competència sobre els municipis, cosa que no passa aquí./

La dinàmica habitual aquí - ho dic per experiència- era que el ministre de torn explicava el que havia decidit sense consultar, fins i tot, sobre les competències compartides o exclusives de les Comunitats autònomes. Les CA del partit del Govern aplaudien, les altres del partit de l’oposició criticaven i només Catalunya alçava la veu per defensar competències, quedant sola trencant-se la cara. A l’hora del cafè, alguns del PSOE o del PP et donaven la raó en privat, però el desgast català, ja no ens el treia ningú. Puigdemont ha fet santament en no anar a aquesta farsa. Actitud que caldria prendre també, encara que estiguéssim en la pantalla federalista, per fer-nos respectar.

publicat fa dies a Economia digital Llegeix l'entrada al blog