Josep Huguet

Dissabte, 11.11.2017 10:40h

Josep Huguet

HALAJÀ, TAQQUIYA, NICODEMISME, CRIPTOINDYSME

HALAJÀ, TAQQUIYA, NICODEMISME, CRIPTOINDYSME


Article dedicat als de la presó, als de l’exili, als de la llibertat vigilada. I als qui els donen suport.

Les minories religioses, culturals o nacionals sotmeses a repressió a causa de les seves creences han elaborat al llarg del temps diverses estratègies davant dels aparells repressors. L’una molt coneguda perquè omple el santoral cristià és la de l’afirmació pública de la creença per situar el repressor davant de la necessitat d’executar, normalment de forma acarnissada, el martiri. El martiri com és conegut sol ser llavors de nous cristians o adeptes del que sigui.

Hi ha però una altra estratègia dissenyada per les minories més febles, la de la la dissimilació per a la supervivència. En la tradició jueva la llei de Halajà permet la violació de totes les lleis judaiques en cas de persecució excepte les relatives a la idolatria, l’incest i l’assassinat. No hi ha cap prohibició contra el fet de fingir abraçar una altra religió. Es coneix , per exemple, la carta al Yemen (Iggereth Teiman) de Maimònides justificant aquesta pràctica als jueus perseguits d’aquell territori.

Les minories musulmanes no sunnites van encunyar el terme Taqqiya (التقية), anomenada també kitman (كتمان) en l’àmbit dels xiïtes per definir l’acte de dissimular les pròpies creences, quan es tem per la vida, el benestar dels familiars fruit de la persecució. Els sunnites també l’autoritzaven tot i que amb polèmica ja que els corrents ortodoxos ho consideren una hipocresia i falta de fe i confiança en Déu. De fet en l’Alcorà hi ha un versicle que allibera del càstig diví al musulmà que renega de la fe sota coacció.

Els drusos i els yezidites practiquen la taqqiya de forma habitual, perquè són minories dins de les minories. Compleixen tots els preceptes cristians o sunnites en públic i practiquen els ritus propis en la intimitat
Finalment, en l’àmbit cristià s’utilitzà el terme nicodemisme, utilitzat per Calví per designar els protestants que per evitar la persecució religiosa, aparentaven una professió pública de catolicisme. Nicodem era aquell fariseu que de dia practicava com a tal i a la nit anar a escoltar Jesucrist. Les persecucions d’erasmistes, luterans, il·luminats i calvinistes per part de les autoritats catòliques fins començat el segle XIX, o de minories catòliques en els estats protestants van estendre les pràctiques de nicodemisme.

Però si en un territori van excel·lir les pràctiques de camuflatge ideològic és on la persecució de les dissidències fou més extensa, diversa i ferotge. I aquí excel·leixen els regnes controlats per la monarquia castellana. Jueus, moriscos i dissidents cristians així com dissidents polítics foren perseguits acarnissadament per la justícia política del règim: la Inquisició.

Aquesta sota tortura, amenaça de condemna greu, de danys a la família de l’acusat i d’extorsió i confiscació de béns aconseguia retractacions o autoinculpacions d’uns i altres. La resta s’aplicava l’estratègia de la supervivència: la Halajà entre els pseudoconversos jueus, la taqqiya entre els conversos moriscos i el nicodemisme entre els il·luminats, erasmistes o luterans.

Però una tradició de repressió ferotge de les minories com l’espanyola, no s’acontentava en forçar conversions o falses conversions. L’ADN criminal de l’aparell jurídico-policial al servei de la casta oligàrquica, atiada per la base social ultraortodoxa demanaven sang. I per això al final eren tant o més perseguits els conversos, els qui havien renegat públicament de les seves creences que els mateixos dissidents contumaços.

Un cop completat aquest fil històric, llegeixin els documents dels fiscals, dels jutges, de l’Audiència Nacional i ara per acabar la interlocutòria de Pablo Llarena i hi trobaran la continuïtat de l’esperit inquisidor que condemna per pensament polític, per intencionalitat i per supòsits inventats de potencials delictes. L’atribució de penes en funció del grau d’adhesió formal a la nova Bíblia constitucional i als seus intèrprets rebla el clau d’un fil negre – de l’Espanya negra- que comença amb els Reis Catòlics.

Davant d’aquest acarnissament que vol capolar la cúpula i part de les bases de la nova dissidència espanyola: l’independentisme republicà, s’han d’entendre les respostes individuals. I totes són respectables. Jo ni cap de nosaltres som qui per dir què ha de fer un ciutadà perseguit de forma sanguinària i injusta pel poder inquisitorial espanyol. N’hi ha que optaran per la defensa heroica de les posicions i assumiran voluntàriament el martiri que serà, ja és, ben segur llavor de nous adeptes a la causa democràtica republicana. N’hi ha que optaran pel nicodemisme (halajà o taqqiya): “ Vostè senyor jutge vol que digui visca la Constitució? Ho dic en públic i m’hi cago en l’interior”. “Vostè, fatxa, amb l’amenaça d’una porra em fa cridar Viva España, ho faig i per dintre em prometo lluitar fins a matar-la, aquesta Espanya de la Inquisició”.

L’1 d’octubre 2017 va ser una gran victòria del poble sobre un règim que també ha practicat durant quaranta anys una altra mena de dissimulació la del franquisme en la intimitat i la democràcia en públic. La lluita per la democràcia a Catalunya ha fet aflorar el que sempre havia estat l’estructura medul·lar de l’aparell de l’estat i la seva ideologia dominant: el totalitarisme, heretat de generació en generació pe runa casta que només pot controlar un territori per la força.

Davant de la fúria del contracop d’aquest Estat-presó conjurem-nos a acceptar qualsevol forma de supervivència i de resistència. Diverses són les estratègies, únic és l’objectiu: la llibertat.
 
  Llegeix l'entrada al blog