La columna d'en Jordi Casals

Dimarts, 25.9.2012 00:12h

La columna d'en Jordi Casals

186 – Decepció: De l'artesà al trotskista.


Quasi nou mesos desprès, torno a fer una entrada en aquest blog oblidat, per la necessitat que tinc, de plasmar la decepció que he patit avui. No ho sé. Segurament, em creia més del que soc.

En els meus inicis blocaires, cercant per la xarxa, vaig anar a parar a un blog que em va impressionar molt. Era un blog que vaig catalogar de “Molt interessant i recomanable”. D'entrada, els seus continguts i criteris, eren gaire bé idèntics als meus. Amb una diferència. Mentre jo feia entrades més aviat llargues, aquest blog deia el mateix que jo, amb un breu comentari de menys de 10 línies, i a sobre, eren línies molt curtes. La capacitat de síntesi era tan brutal que em provocava una gran admiració. Aquest blog, també tenia tot un seguit de dibuixos creats pel autor del blog, que expressaven perfectament les meves idees. Sempre que volia il·lustrar una de les meves entrades, en aquell blog, segur que trobaria el dibuix perfecte pel meu escrit. No volia abusar, així que abans d'agafar un dibuix d'aquest blog, cercava i cercava per la xarxa, i si no trobava res, aleshores li demanava permís al autor, per utilitzar els seus dibuixos. Ell molt amablement i molt educadament, sempre em donava permís.

És d'aquesta que varem iniciar (o si mes no, així m'ho pensava) una petita relació de xarxa, on de tant en tant, debatíem sobre les poques coses que no vèiem de la mateixa manera. Era tot un plaer debatre amb ell, ja que era un “rival” digne. Aquest blocaire, era un de les poques persones a les que jo no podria avançar per l'esquerra. Ell a mi tampoc, encara que ell penses que sí.

El fet que jo hagi reduït a la mínima expressió la meva activitat a la xarxa, i ell tot el contrari, doncs a fet que ja no tinguéssim aquells debats tant interessants. Jo el seguia pel facebook, i gaire bé totes les seves aportacions, comptaven amb un “m'agrada” per la meva part.

Però avui, li he fet una pregunta incomode, pensant que faríem un debat d'aquells que fèiem abans, però enlloc d'això, m'ha censurat la pregunta dos cops, i finalment, ha trencat la nostra amistat “feisbuquera”, i jo diria que una possible relació futura més real. I la pregunta no tenia cap to groller. La pregunta era: Però si CiU fa les passes definitives per arreglar el problema de l'alliberament nacional, que farà IC-V? s'amagarà darrere les retallades, per deixar-nos dins d'Espanya? Avui per avui, CiU i IC-V, fan el mateix joc de tacticisme polític i partidisme, jugant a l'ambigüitat i sense dir clarament que farien si arriba el moment. Ell ha contestat dient que IC-V, eren democràtics i CiU eren de dretes. Jo li he dit que llençava pilotes fora. A partir d'aquest moment ha procedit com he relatat abans. I la pregunta ha quedat sense resposta.

En fi, que avui, aquest company, s'ha comportat com el típic personatge d'esquerres trotskista que tan bé va retratar en George Orwell, que qui no pensa com ell, l'aparta del camí, sense contemplacions. Avui sé, que en realitat, si que l'avanço per l'esquerra, ja que ell no és d'esquerres. Ell és trotskista, i els trotskistes, no són d'esquerres, per molt que ells s'ho autonomenessin. Aquest company, a cop d'ull, ha passat de molt interessant i recomanable, a molt intransigent i intolerant.

Salutacions, independència i justícia social.

Llegeix l'entrada al blog