Política Cultural i Educació

Dimarts, 10.4.2018 16:00h

Política Cultural i Educació

Les democràcies consolidades posen per sobre de tot els drets humans

El passat dia 7 d’abril, vam anar a Vinaròs i Benicarló a participar a una taula rodona amb motiu del 80 aniversari dels bombardejos del Maestrat, posteriorment a un dinar amb militants d’Esquerra Republicana del País Valencià, on vam poder parlar de les seves inquietuds tant pel que fa referència a la situació política actual, com de la pròpia sectorial de Memòria i Reparació.

Josep Barberà, president d’ERPV i vocal de la sectorial, va presentar els participants, Pilar Vidal Monferrer (Benassal), Carles Mallench Sanz(la Vall d'Uixó), ambdós historiadors, Joan Tardà, Diputat al Congreso, i Toni Bou, president de la sectorial de Memòria i Reparació d’Esquerra Republicana, aquest últim com a moderador. S’ha de dir que entre els assistents també vam comptar amb la presència de membres de la sectorial, el Josep Rodríguez, vocal de les Terres de l'Ebre, i jo mateixa.

En aquestes línies, només parlarem de la participació del Joan, ja que posar per escrit les intervencions de cadascú, podria ser molt interessant, però ens ocuparia molt més espai del que disposem.

Tardà va començar el seu discurs recalcant que no hi ha res pitjor que la des-memòria i la banalització dels drets humans. La Guerra va ser un crim a tres bandes: contra la pau establerta, un crim de guerra per si mateix, i un crim de lesa humanitat.

Les classes populars van patir un aixecament militar inspirat en el feixisme, amb inhibició, desinterès i poca solidaritat de les classes burgeses. Només ens va ajudar l’anomenada en aquells moments URSS, i les esquerres de tot el món, concretament sindicats i brigades internacionals. Així doncs, la República va quedar aïllada. Poc temps més tard, els republicans participen en la segona Guerra Mundial, tant és així que partisans i catalans entren a París el dia del seu alliberament.

El nostre Diputat es pregunta què hagués passat si els aliats en lloc de desembarcar a Itàlia, ho haguessin fet a Càdis? Possiblement ens haguéssim estalviat 40 anys de dictadura. Però les democràcies no van ser justes.

Després d’aquesta derrota i el silenci imposat per la dictadura i la transició durant tots aquests anys, nosaltres som els primers a fer prevaler l’harmonia, ja que només hi ha una lluita noble, i és la de la Democràcia.

Totes les societats que han passat pel feixisme, han acabat jutjant els seus botxins, i reparant les víctimes, tant a Europa, (Alemanya per exemple ho va fer als judicis de Nuremberg) com a les Repúbliques sud-americanes. A països sud-africans s’han creat comissions de la veritat. A Espanya no ha succeït això, de fet al Congreso de los Diputados encara hi ha una sala que porta el nom de Manuel Fraga Iribarne. Inclús a nivell empresarial, Alemanya ha compensat econòmicament les víctimes del nazisme, mentre que aquí, algunes que han fet el primer capital gràcies a mans de republicans (laboralment explotats) no han seguit aquestes passes, ans al contrari, persones que van fer servir en condicions infra-humanes per a la construcció de monuments feixistes que lloen al dictador. Ni tant sols la causa real de la mort de les persones, quan ha estat per afusellament, la reconeixen, posant en la partida de defunció que la seva mort ha estat per causes naturals.

A més Espanya és l’estat on, després de Cambotja, encara hi ha més persones per identificar enterrades en fosses, investigació que l’estat no ha recolzat en cap moment, com tampoc no reconeix les seves responsabilitats pels milers de republicans que van ser deportats als camps d’extermini nazis un cop convertits en apàtrides per un acord entre el govern espanyol i alemany.

Si no es coneix la veritat dels fets, correm el risc de repetir la historia. Havíem cregut que el nazisme havia mort, i no és així, a Europa les idees feixistes tornen i inclús en forma de majories parlamentaries. I tant important com la Memòria, és el dret de les víctimes, el dret humà.

Reclamem que els crims contra la humanitat no quedin impunes i que no prescriguin mai.
La mateixa llei que va permetre al jutge Baltasar Garzón jutjar botxins argentins fa pocs anys ja no existeix.

De manera que actes com aquest tenen tot el sentit per tal d’arribar a aconseguir, des de la veritat, que es faci justícia i es repari les víctimes d’aquell període de la historia que han silenciat amb diferents complicitats.


Mati Duque
Secretaria d’Organització de la sectorial de Memòria i Reparació
Esquerra Republicana
[email protected] Llegeix l'entrada al blog