Lluís Perez Lozano. Èpsilon

Dimarts, 23.4.2019 11:29h

Lluís Perez Lozano. Èpsilon

La llegenda animalista (i més) de Sant Jordi, amb les seves conseqüències





Una vegada, fa molts i molts anys, hi havia una ciutat rodejada de boscos ben frondosos amarats de cants d’ocells i on els animalons s’esmunyien entre els arbres o nedant pels rierols on s’atansaven a calmar les seves ànsies assedegades. La gent vivia feliç i amb harmonia amb aquest magnífic entorn, excepte el pastor i la família reial que explotaven ramats sencers de bous, vaques i vedells, de xais i xaiets i de porcs, truges i garrins. Exprimint mamelles, fent entrecots i bistecs, esquilant llanya i preparant costelles per fer a la brasa i obrint en canal per aprofitar-ho tot.
Un dia, un ésser magnífic, alat i de pell escamada amb un alè càlid pel foc salvatge de la naturalesa més antiga va sobrevolar majestuosament el cel de blau mar tacat de núvols de cotó.
En un vol rasant, la bèstia imperial va engolir dos ramats d’ovins i de bovins, amb el pastor i el kapo caní que feia de capatas d’aquelles pobres bèsties.
Els vilatans, espantats per tal aparició del rèptil volador, van córrer a amagar-se als soterranis de les cases, mentre els soldats del rei llançaven fletxes i llances que rebotaven a la pell dura del drac, sense esquinçar-la, sortosament.
El bell rèptil incinerà d’una alenada a la tropa per després aterrissar amb una perfecte maniobre a la plaça de la ciutat. Amb un veu profunda, heretada dels primers temps de la Mara Naturalesa digués:
- Si demà no em porteu carn tendre humana, cremaré la vostra ciutat i em menjaré els vostre cossos rostits.
Seguidament, tornà a alçar el majestuós vol i marxar muntanyes enllà.
La veu de tro va ser sentida des de tots els soterranis i des de dins el palau reial. El rei cridà a assemblea per plantejar com procedir.
Tots els vilatans van assistir-hi, ben preocupats per trobar una solució que no podia fugir per portar al plat a taula del drac a un dels seus veïns.
El conseller major del rei va proposar fer per sorteig qui seria l’àpat humà del drac. La sort es convertiria en mala sort per un vilatà que salvaria la ciutat i la resta de la gent.
Però el club dels animalistes va reclamar col.lectivament que parlés el seu líder, el druida, que digué:
- Amigues i amics, éssers vius de la contrada, perquè deixar la responsabilitat a la deesa Fortuna quan el que hauríem de fer és cridar a la deesa Justícia? Us proposo, jo, en nom d’un insignificant membre de la comunitat de la Mare Naturalesa que no paguin justos per pecadors, i que entreguem als qui maltracten i exploten els nostres companys animals! Que el drac es mengi a la família del pastor, que les carns dels seus infants i la seva dona serà ben tendre, que a més podran acompanyar al seu pare i espòs, i al seu col.laboracionista gos a l’aparell digestiu del magnífic drac que ens ve a purificar i retornar l’equilibri entre éssers vius.
La vídua del pastor, esglaiada per aparèixer a la carta del menú del drac, va cridar:
- Nosaltres som servents del rei, el meu marit feia de pastor del rei, que es mengi la família reial!
- Les relacions de poder no són excusa! Tots som responsables dels nostres actes contra els animals. - digué el druida mentre brandava el seu llarg bastó guarnit amb flors.
El poble cridant, alliberats de ser escollits com a tiberi del rèptil, van assentir sorollosament i van córrer a apresa la família reial que va fugir cames ajudeu-me cap al palau. Quan van ser a dins, havent tancat les portes, però, es van adonar que la princesa havia estat apresada per uns soldats que per assegurar la seva supervivència s’havien posat a les ordres del druida.
Davant els sanglots desesperats de la reina, el rei va manar enviar un colom missatger a Sant Jordi, perquè els ajudés.
Després d’una nit llarga i trista a palau i de festa pel poble alliberat del destí de ser vianda pel gran drac, va despertar-se el dia amb un sol esplendorós. Amb la princesa i la família del pastor que el dia anterior havia estat engolit pel drac encadenats, el poble i el druida van esperar que aparegués el drac, que ho féu al migdia. I alhora que feia un magne vol circular damunt de la ciutat, el druida, amb els braços oberts va clamar:
- Aquí tens la nostra ofrena, pren les tendres carns d’aquests pecadors de la naturalesa!
I el drac, amb la boca oberta va fer un vol rasant i va encalçar princesa, esposa i quatre fills del pastor i va marxar volant mentre se’ls cruspia.
Els vilatans van començar a ballar i cantar, eren feliços, la majoria per no haver estat cruspits, els del club animalista amb el druida al davant per haver fet justícia.
Però la felicitat va durar poc, perquè l’ombra del vol del gran rèptil de pell escamada i ales gegants va cobrir el poble, i aquell ésser de l’antigor, sense tocar a terra, va anunciar que l’endemà tornaria i volia més carn si no volien que se’ls mengés a tots.
El druida va cridar a assemblea i tot el poble es va reunir, mentre de les torres del palau sortien uns renecs del rei condemnant els que havien fet de la seva filla un entremès pel drac i desitjant una mort lenta i dolorosa al druida.
El druida picà a terra tres cops amb el seu bastó, fent callar a la gent atemorida. I digué:
- La deesa Justícia torna a picar la nostra porta amb un encàrrec de la Mare Naturalesa. Què hem de fer?
«El rei tenia raó, hem de fer un sorteig!!!» va cridar algú, per ser segut per un clamor d’afirmació de la massa, seguits per un «imècils!!!» de la veu reial des de palau.
- Era una pregunta retòrica, capsigrany! - digué el druida, que va ser interromput pel conseller reial que havia esdevingut conseller popular, i digué:
- El druida, amigues i amics, animals tots, ens recorda que cal impartir justícia. I els culpables d’atemptar contra la naturalesa no són només el rei dels ramats i els col.laboradors pastors i la seva família, també ho són els agricultors, els mercaders de carn i els que compren i mengen aquesta carn!
- I els que pesquen també!!! - es sentí des del grup del club dels animalistes.
El conseller, proseguí, acompanyat d’una mirada reconfortada del druida.
- Soldats, vosaltres que no heu renunciat a menjar carn – digué picant l’ullet a la soldadesca- preneu presoners a tots els assassins, mercaders i devoradors d’animals, que seran l’aliment que salvarà la nostra ciutat!!
Enmig de crits de terror, els soldats, ajudats pel club dels animalistes, van agafar presoners a tots els veïns del poble, excepte el druida, els seus seguidors i el conseller. Els van encadenar i van fer guàrdia tot el dia i tota la nit, mentre els animalistes feien festa, animats pel druida i el conseller.
L’endemà al migdia, el drac va aparèixer de nou amb els eus cops d’ala majestuosa i va devorar tot el poble encadenat i ofert pel druida.
I mentre menjava amb fruïció els cosses prèviament rostits d’aquella miserable gent, un crit de guerra va trencar la ciutat, un cavall blanc muntat per un cavaller d’armadura de plata adornada per una creu vermella, amb llarga llança s’abraonar contra el drac i li clavà l’arma afilada, fent que el drac, amb la boca farcida de membres d’aquells cossos inerts i rostits, caigués a terra malferit.
El club dels animalistes veient aquella acció tant violenta, llençaren pedres al cavaller, fent-lo caure del cavall blanc, i a l’ordre del druida, al crit de «ha mort un ésser viu!» i contestat per un «i s’aprofita d’un animal equí!» el linxaren amb les mans, ungles, amb més pedres i amb alguna queixalada. El cavaller, conegut com a Sant Jordi, morí enmig d’un bassal de sang, mentre el rei des de palau cridava histèric «desgraciats!».
Durant setmanes, el druida i els seus acòlits van cuidar i curar la ferida del drac, alimentant-lo de fruits del bosc que queien dels arbres del frondós bosc, fins que aquest un dia es va despertar. Mirar el seu entorn, esbrinant on era. Es sentia dèbil, tenia gana... d’un cop d’alè fa escalfar el seu dinar, fet de druida i dels membres del club animalista per després cruspir-se’ls. I quan anava afer un plaent rotet, desenes de llances es clavaren al seu pit i amb múltiples cops de destral li tallaren el cap. Era el conseller i la soldadesca. Van acabar amb aquell drac, a partir d’ara, maligne.
Seguidament, aquests es dirigiren al palau i feren sortir al rei i la seva muller.
- Majestats estan salvats, hem mort el drac i hem acabat amb el druida i la seva patuleia. La ciutat torna a ser seva.
- Me cagum cony! Però si no tinc ciutat ni pastures ni filla!- va dir irat el rei.
- Tranquil sa majestat, tenim un bosc per talar i un gran drac amb una gran pell de rèptil, ara tindrà una ciutat d’indústria forestal i pelletera. Ah! I ara, jo ara sóc Sant Jordi i aquí comença la meva llegenda i cada any per aquesta data vendrem llibres explicant la meva gesta i regalarem roses per recordar la seva filla. Per cert, els llibres els farem amb els arbres del bosc.
I Sant Jordi va ser recordat per matar un drac, salvar una princesa i una ciutat. I aquesta ciutat va ser ric i pròspera fent paper, venent llibres i bolsos i sabates de pell de rèptil. I el rei i l’abans conseller i ara Sant Jordi van ser també pròspers en la riquesa.
I la princesa... doncs això, una rosa per les enamorades.
I conte contat, ja s’ha acabat.





Llegeix l'entrada al blog