Bròquil is over

Dimecres, 14.10.2015 13:34h

Bròquil is over

Dret a la irracionalitat

Avui en dia el procés d'estandardització té més fruits que mai. Els mitjans, la normativa, l'educació, etc. han fet del català estàndard una llengua plenament funcional pels usos públics i formals. El model de llengua -no només de Fabra o de la Secció Filològica de l'IEC, sinó també el de la CCMA o els diaris, per exemple- ha quedat amplament definit: l'estàndard és a tot arreu! Això no obstant, aquest és un fet que implícitament comporta una pèrdua d'alguns trets dialectals propis (no dic això amb un to pejoratiu, sinó reflexiu). Per molt que la llengua estàndard intenti ser polimòrfica, sempre hi haurà trets dialectals -des d'un punt de vista fonètic, morfològic i lèxic, sobretot- que es veuran diluïts i reprimits durant el procés d'estandardització.

D'altra banda, és ben evident que el català requereix un estàndard ben definit. Ens cal una varietat comuna entre tots els parlants que sigui funcional pels usos públics i formals de la llengua: l'estàndard. Sense tot això, la nostra seria una llengua invàlida per a la política, l'economia, la ciència, etc. L'ús del català seria merament rural i estaria condemnat a la desaparició (tots sabem quina seria la salut de la nostra llengua sense la tasca de Fabra, els noucentistes, l'IEC, els mitjans de comunicació, la immersió lingüística i el sistema educatiu).

El debat entre modernistes i noucentistes (paraula viva contra fixació lingüística) avui en dia no té cap sentit. Ha guanyat la normativa i l'estàndard -pel bé del català modern-. D'altra banda, com estudiant olotí a Barcelona, sento nostàlgia quan m'adono que l'estàndard dilueix la meva pròpia varietat dialectal. Quantes vegades m'he sorprès a mi mateix pronunciant cert mot a la barcelonina Llegeix l'entrada al blog