Cosa Pública

Dimarts, 26.8.2014 13:17h

Cosa Pública

LA IDENTITAT ÉS UNA ARMA CARREGADA DE FUTUR


La diada castellera de Sant Magí d’enguany va demostrar, a més del gran estat de forma de les nostres colles, la capacitat d’atracció i de projecció dels elements propis, singulars, diferencials, que conformen la nostra identitat. Els símbols externs identitaris són els que ens fan reconeixibles davant del món, els que atrauen la mirada cultural, l’interès per l’excepcionalitat, per la vivència de l’autenticitat.

Deia Gabriel Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”. No m’agraden els exemples bèl·lics, però la necessitat de construcció cultural com a compromís que s’hi expressa, té un gran sentit i m’he permès parafrasejar el títol. La identitat és una arma carregada de futur.

Identitat per reconèixer-nos, per preservar la riquesa de la diferenciació i la possibilitat d’intercanvi, d’avenç. Identitat per superar l’uniformisme depredador, del qual no pot néixer res de nou. Identitat basada en el patrimoni, en el material i en l’immaterial, i en la creativitat. Identitat de cada llengua, de cada centre històric, de cada mercat, de cada ofici.

Sociòlegs i urbanistes ens parlen ara d’això, de tornar a allò que és local. La fascinació per la globalitat ens ha deixat uns centres de les ciutats cada cop més indiferenciats, amb les mateixes botigues i els mateixos paisatges arreu. Amb edificis que no responen a la lògica de sostenibilitat energètica en relació a les necessitats de cada territori. Amb unes zones comercials allunyades de les ciutats, que conformen un paisatge impersonal, irreconeixible.

El futur depèn de posar en valor allò que saps fer, allò que és teu, i per compartir-ho. Per tenir un patrimoni i per seguir-ne creant. I el patrimoni pot ser material i immaterial, tot junt conforma allò que en diem cultura. Patrimoni cultural que en ser reconegut ens fa atractius al món, no amb la vocació de ser una imatge o un missatge de cent quaranta caràcters, com molt encertadament resum l’urbanista José Fariña, sinó de perviure com a societat.

I el patrimoni, la cultura, no la pots destriar. No es pot, si no es vol enganyar a ningú, dir em quedo amb les pedres, que no parlen, i no em quedo amb la llengua; em quedo amb la mar i no em quedo amb les tradicions; em quedo amb alguns edificis i no em quedo amb la creativitat. Llegeix l'entrada al blog